diumenge, 2 de desembre del 2007

Àlbums perfectes

La història de la música està plena de discs brillants dignes de ser guardats en una estanteria privilegiada de la nostre discoteca, però no hi ha tants àlbums que es puguin considerar "perfectes". He intentat fer una llista dels meus "àlbums perfectes" que no vol dir preferiits. 

- Thelonious Monk "alone in san francisco" (1959). sessió a piano sol d'aquest geni del s. xx, tocant la seva música com només ell podia fer. 

- Tom Waits "swordfishtrombones" (1983). el disc que va marcar un punt d'inflexió en la seva carrera, creant un estil nou combinant el rock culte, cabaret postmodern, vanguardia, folk i jazz. 

- Donny Hathaway "everything is everything" (1970). una de les millors veus que ha donat la història de la música, en el seu primer i genial primer treball. com tantes altres vegades, una mort prematura va impedir posar aquest artista en el lloc que es mereixia. 

- A Tribe Called Quest "midnight marauders" (1993). el disc en majúscules del hip hop i que per ell sol dignifica aquest estil tantes vegades mal tractat. 

- Bob Marley & The Wailers "burnin'" (1973). un dels grans genis que ha donat la música, acompanyat d'una de les millors seccions rítmiques de la història, els germans Barret. 

- Miles Davis "kind of blue" (1959). una obra mestre de principi a final, amb alguns dels millors solos de la història del jazz i amb uns músics en estat de gràcia. sessió absolutament màgica. 

- Erykah Badu "mama's gunn" (2000). el millor treball de la reina del nu-soul i de tot el gènere per extensió. 

- Herbie Hancock "headhunters" (1973). disc referència del jazz-funk. 4 temes que van revolucionar un gènere i van elevar a art el concepte del groove. 

- John Coltrane "a love supreme" (1964). suite de 4 moviments en busca de l'espiritualitat i la conexió amb déu. potser mai ningú ha estat tant a prop com en aquesta gravació antològica i indispensable. 

- Stevie Wonder "fullfingless's first finale" (1974). no conté cap dels hits de la seva llarga trajectòria, però és l'àlbum més brillant i perfecte que mai hagi gravat. 

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Evidentment, t'has deixat algun album en el que no hi ha piano, no? d'aixó se'n diu corporativisme...
Pos vaja, com que no conec res de lo que dius, procuraré demanar-ne algun a un que conec que deu tenir una bona discoteca. Guess Who?
Al Post anterior, ja vaig veure que estas decidit a aprofitar fins al final, no? Doncs no dones voltes ni res... ( Has trobat algun licor comparable a la Ratafia??? )

Salut i fins aviat

Moli ha dit...

Bones raúl!

Bé ja et queda poc per tornar, aprofita les últimes setmanes, però suposo que t'ha passat volant.
Espero que per Nadal hi siguis.
NY es brutal, tinc alguna foto igual que les que has fet. Però tu deus haver anat a Harlem a viure el Jazz negre.
Per cert t'he enviat un mail per si em trobaves una cosa per allà a estats units.
Merci i cuida't!
PD: Ets un freak de prison break també?

jair d ha dit...

ET TROBEM A FALTAR, BASTARD.

raulmarc ha dit...

Ja estic fent la maleta, i en quatre dies em teniu fent un cooffe a... on s'ha d'anar ara?!

PD: Joan, aquets cd's no surten de casa a menys que s'estigui incendiant l'edifici, però sempre em pots passar uns blank cd's i podem fer un "apanyo"...
Per cert, he begut ratafia a NY. Can you belive it?!

PD2: Edu, ens veiem per Nadal i ja us explico amb fotos i més coses... 3 mesos aquí donen per molt.
Prison Break m'agrada però fa temps que no en sóc fan... See you soon!

andreuplujaineu ha dit...

tu nano, et canvio el Kind of Blue Pel "something Else"(cannonball i miles); no hi HA EN COLTRANE, però trobo que és millor...

què en penses?