dimarts, 1 de gener de 2008

Bye bye New York... C' ya soon!

Ja fa més de 15 dies que vaig deixarla ciutat del só. A tots els seguidors del blog em sap greu no haber-lo actualitzat en els últims temps. Les darreres setmanes a NY van ser molt intenses, amb poc temps per dedicar al blog, i masses coses per centrar-se en algun tema concret. 
No vull enterrar aquest blog, però ja no tindrà aquell punt de glamour de quan escrivia des de la capital del món. Segurament aniré escrivint alguna xorrada de tan en quan, però no garanteixo res.
Bon any 2008 a tothom!

diumenge, 2 de desembre de 2007

Àlbums perfectes

La història de la música està plena de discs brillants dignes de ser guardats en una estanteria privilegiada de la nostre discoteca, però no hi ha tants àlbums que es puguin considerar "perfectes". He intentat fer una llista dels meus "àlbums perfectes" que no vol dir preferiits. 

- Thelonious Monk "alone in san francisco" (1959). sessió a piano sol d'aquest geni del s. xx, tocant la seva música com només ell podia fer. 

- Tom Waits "swordfishtrombones" (1983). el disc que va marcar un punt d'inflexió en la seva carrera, creant un estil nou combinant el rock culte, cabaret postmodern, vanguardia, folk i jazz. 

- Donny Hathaway "everything is everything" (1970). una de les millors veus que ha donat la història de la música, en el seu primer i genial primer treball. com tantes altres vegades, una mort prematura va impedir posar aquest artista en el lloc que es mereixia. 

- A Tribe Called Quest "midnight marauders" (1993). el disc en majúscules del hip hop i que per ell sol dignifica aquest estil tantes vegades mal tractat. 

- Bob Marley & The Wailers "burnin'" (1973). un dels grans genis que ha donat la música, acompanyat d'una de les millors seccions rítmiques de la història, els germans Barret. 

- Miles Davis "kind of blue" (1959). una obra mestre de principi a final, amb alguns dels millors solos de la història del jazz i amb uns músics en estat de gràcia. sessió absolutament màgica. 

- Erykah Badu "mama's gunn" (2000). el millor treball de la reina del nu-soul i de tot el gènere per extensió. 

- Herbie Hancock "headhunters" (1973). disc referència del jazz-funk. 4 temes que van revolucionar un gènere i van elevar a art el concepte del groove. 

- John Coltrane "a love supreme" (1964). suite de 4 moviments en busca de l'espiritualitat i la conexió amb déu. potser mai ningú ha estat tant a prop com en aquesta gravació antològica i indispensable. 

- Stevie Wonder "fullfingless's first finale" (1974). no conté cap dels hits de la seva llarga trajectòria, però és l'àlbum més brillant i perfecte que mai hagi gravat. 

dimarts, 27 de novembre de 2007

Coney Island

- coney island no és una illa, és una península. està al sud de brooklyn i la seva extensa platja està banyada per l'oceà atlàntic.- hi ha una comunitat de l'europa de l'est molt important, fins al punt de que molts rètols són en rus. (bé aquest no, però mola).
- els seus millors anys ja han passat i ara mateix és una zona bastant decadent però amb un encant especial.
- el gran atractiu de coney island és un parc d'atraccions, que ha estat escenari de numeroses pel.lícules. la seva nòria (wonder wheel) és de 1918 i l'emblemàtica muntanya russa (the cyclone) construida a mitjans dels anys 20, és una de les més velles i encara en funcionament de tot el país.
- el primer cap de setmana d'estiu s'hi celebra la mermaide parade, una parade absolutament kitsch amb tot de dones disfressades de sirenes.
- tres carrers paral.lels al gran passeig marítim s'hi troba el totonno's, una pizzeria amb més d'un segle d'història, els propietaris de la qual són uns immigrants italians d'ideologia absolutament republicana, i on s'hi menja -i bé de preu- les millors pizzes que jo hagi tastat. un autèntic "cuchitril".
- un dels esports de carrers més populars és el handball (els americans mai es compliquen la vida en posar noms als esports), que està clarament inspirat en la pilota vasca. com no podia ser d'una altre manera, les apostes estan a l'ordre del dia entre els molts hispanos que hi juguen. (photo by Jordi Carreras).

dilluns, 26 de novembre de 2007

one day in a life: coses que es poden fer a NY en un dia.

- desperter-te amb les gotes de la pluja picant a la teva finestra.
- xatejar amb una noia d'olot i una de jersey a la vegada.
- esmorzar amb la teva roommate portuguesa, mentres parles de com mola ny però que no ho canviaries per lisboa o l'empordà.
- estudiar un parell d'horetes, practicant "body and soul" i un blues en fa al hammond, acompanyat d'en peter erskine -enllaunat- a la bateria.
- plantar-se a manhattan sense un objectiu concret i acabar a dins el madison square guarden, veure com llueig macy's per nadal o posar-te al dia de les últimes novetats tecnològiques en una botiga de jueus.
- agafar un tren cap a new jersey per visitar una amiga. llegir el "paste" i escoltar un disc d'etiops que viuen a harlem. estar a punt de posar-se a ballar al mig del vagó.
- fer un vanilla latte amb dos sobres de brown sugar en un poblet anomenat summit.
- entrar en un bowling i que estiguin jugant una lliga. ai del que no fagi un strike o un spare en el seu defecte.
- anar al bowling del poble del costat on no hi ha ni déu. comprobar que fer un strike en els bolos americans no és tan senzill com en els bolos de fireta que tenim allà. fer-ne 0 en dues partides (això sí, uns quants spares cauen)
- tornar a new york en un tren ple de perdedors i borratxos ben entrada la nit.
- plantar-se al east village i menjar-te un sushi deluxe a les 12:30 am en un japonès de st. mark's place.
- agafar el darrer metro del dia fins a williamsburg tot escoltant el dr. lonnie smith.
- arribar a casa i que la teva roommate arrivi a la vegada provinent de ves a saber on.
- Anar a dormir escoltant "el larguero".

dimarts, 13 de novembre de 2007

The assistant did it

Fa dos dies, entro a la cuina de nit i em trobo aquesta portada del New York Post sobre la taula. El que em va sorpendre no va ser la notícia en si, sinó les cares dels dos protagonistes de la portada: l'assistent assassina i el poli que la custodia. No cal afegir gaire res més perquè la foto parla per si sola, però la cara d'ella fa por, molta por, i el poli sembla que la percevi i s'estremeixi de la quantitat venjança que hi ha al seu rostre. Clar que si tires el fum d'un porro a la cara d'algú, què vols... això és jugarse-la fort.

Per suavitzar el tema, afegeixo un parell de postals de NY fetes per en Jordi, un amic català que viu a Long Island. No hi ha truc ni res, el tiu és força bó.

PD: ahir vaig cumplir un dels meus objectius americans. Veure Prison Break en directe per la Fox. Clar que en el 2n capítul la meva companya de pis volia veure Heroes, i com a cavaller que sóc li vaig deixar canviar. De fet el primer em va semblar força merda, i el putu Scofield, per què no deixa de xiuxiuejar i vocalitza una mica?

Village Vanguard: Greg Osby

Ir al Village Vanguard no es lo mismo que ir a cualquier otro club de NY. El Vanguard es el Templo, donde la música es una religión, el respeto por ella absoluto y no puedes comerte unas gambas con arroz. Uno no puede llegar con prisas y a pocos minutos de que comience la música. Hay que llegar con tiempo, tomar un buen sitio si formas parte de la plebe sin reserva anticipada, empaparte del ambiente que allí se respira, observar las fotos que llenan el club e intentar imaginar como debía ser cuando esos dioses, ahora colgados en la pared, actuaron allí. Así que siguiendo mis sabios consejos llegué el tercero (nunca me ha gustado ser el primero.. tendré que cosultarlo con mi psicoanalista) y mientras te esperas en esas escaleras estrechas y rojas, se nota que estas a punto de entrar en un sitio especial.
Escogí la mejor mesa (de las no reservadas) a pocos metros del escenario, con una visión y acústica inmejorable. Quedaba una hora para empezar aún. El ritual que comentaba antes no debe durar más de 10 minutos, a menos que tengas mucha imaginación, así que saqué el "Sweet Soul Music" de Guralnick que encontré hace muy poco en una librería del Soho y me puse a leer, mientras sonaba el "Third Plane" de Hancock & friends. Sin darme cuenta, se apagaron las luces y pasó por mi lado Osby con saxo en mano dispuesto a liarla.
Después de una simpática y breve explicación, empezó el contrabajista con una intro, único momento solista del mismo en toda la noche, para dar la salida y arrancar con un medium swing, digamos que con aires "clásicos" y Osby andando a sus anchas, sacando su arsenal de frases e ideas ilimitadas, encima del potente cuarteto. Los miembros de su banda eran todos bastante jóvenes, y en lugar de guitarra -como estaba anunciado- había un vibrafonista. Los que más me impresionaron fueron sin duda el pianista y el batería. El primero fué el compañero de viaje de Osby, con momentos a duo de gran complicidad y con solos brillantes, aprovechando todos los rinconcitos que te dan esas harmonias de la música de Osby, con línias muy M-Base y jugando mucho con los block chords. El batería parecía que no hiciera nada del otro mundo (Osby no le concedió ni un solo), pero demostró una seguridad y claridad de ideas apabullante, con un muy buen swing y delicado en las baladas. De allí en adelante, una hora ininterrumpida de música, empalmando temas uno tras de otro magistralmente, o a veces con el recurso de parar los cinco de golpe, en seco, después de una frase no muy concluyente, que daba la sensación de esos scratch tan comunes en el hip hop -no hay que olvidar la influéncia de éste en Osby-, cuando el Dj hace ese efecto para pasar a otra cosa. Pero en medio de ese contexto más o menos clásico era realmente sorprendente como funcionaba y el efecto que tenía. En resumen, un primer pase excelso, deslumbrante; miraba a Osby y pensaba en las fotos allí colgadas, y si en algún día alguien estaría en el Vanguard también pensando "como debía ser cuando tocaba Osby aquí...". Era todo gozo, dejarse llevar... Tremendo.
Después de esa hora, salió un tipo al escenario diciendo que si alguien se quería quedar al segundo pase tendría que gastar mínimo una consumición. ¿una cerveza para una hora más de esa gente tocando? no me lo pensé nada, aunque no fuiemos muchos los que allí nos quedamos... saque el libro otra vez, y sin darme cuenta ya volvían a estar allí.
El segundo pase fué diferente. No tuvo la solidez del primero, Osby parecía poco cómodo con su sonido (poco después canviaría la caña del saxo), pero también tuvo momentos impagables, como esas versiones (pasadas por el filtro M-Base) de "Nature Boy" y un sorprendente "The Sidewinder" de Lee Morgan. No llegué al clímax como en el primer pase, pero eso era igualmente mucho más de lo que la mayoría puede dar.
comentari publicat per un servidor en una pàgina web dedicada al jazz.

dimarts, 6 de novembre de 2007

Marathon & Harlem

Fa uns dies vaig comentar que ens estàvem plantejant la possibilitat de còrrer la marató de NY. Il.lusos de nosaltres que no sabíem que per còrrer aquesta marató cal apuntar-se molts mesos abans i portar a les teves cames com a mínim 9 maratons. De fet, tampoc ho haguéssim fet, però de totes maneres vam decidir acostar-nos diumenge al migdia a veure l'arribada a Central Park. la qual cosa suposa un esforç bastant inferior. Qui va guanyar? Ni puta ideia, a qui li importa? només al paio que s'embutxaca morterada llarga. Lo divertit és veure els personatges que tenen els nassos de còrrer 40 km's un diumenge al matí. Vam veure uns quants catalans. Se'ls reconeixia per les samarretes de Catalunya i les 4 barres pintades a la cara. Però sobretot es veien molts italians i suecs. Entre tot ells es podien veure de tan en quan lo que coneixem comunment com a "freakies": gent que no només es puleix una santa marató sinó que a sobre ho fan vestits de pallasso, pirata amb lloro -de veritat- inclos, pingüí (mirar foto), presoner o altres de difícil deixifrar.

El dilluns vam fer una volta per l'històric barri de Harlem. Ens vam acostar al mític teatre Apollo, i fins al carrer 155th per veure el Rucker Park, la llegendaria pista de basket on han jugat llegendes del basket underground i estrelles de la NBA com Wilt Chamberlain, Julius Erving, Kobe Bryant o Tracy McGrady. Entremig una cervesa al Lenox Lounge, on es reunien fa més de cincuanta anys gent com Miles Davis, Billie Holiday o Malcolm X. Com veieu tot és passat, perquè actualment no hi ha ni en James Brown o Sam Cooke destrossant l'Apollo, ni músics de jazz de merda fins al cul i tocant fins a caure morts a terra. Tampoc s'hi veuen cracks del basketball fent "one vs. one" per una mica de cavall. Fins i tot uns blanquitus com nosaltres ens podem passejar per allà com si fòssim a la Rambla de Figueres. Indignant.
PD: el meu company de viatge ho tornat cap a les catalunyes avui. Seguiré aquesta aventura un mes més jo sol. Si passa una setmana sense que pengi cap post, que algú es posi en contacte amb la Interpol. Que busquin un caucàssic de 1'80m amb gorra, tatuatges de l'Snoopy i samarretes dels 76rs.